Fa cosa d’uns mesos publicava en aquest mateix blog la que possiblement ja sigui considerada la retrospectiva de l’any. Al Museu Thyssen-Bornesmiza de Madrid podem gaudir, fins al 28 de setembre, de tot un recull de pintures, esbossos, dibuixos i fins i tot escultures de l’artista espanyol viu més cotitzat en l’actualitat: Antonio López.
El que segueix a continuació pretén ser una valoració més o menys breu i totalment subjectiva d’aquesta interessant exposició, un cop visitada i analitzada des d’un punt de vista personal.
Si alguna cosa em va quedar clara després de recórrer la totalitat de la seva obra allà mostrada és que Antonio López no és un pintor hiperrealista. Més aviat el definiria com un creador d’atmosferes. Un pintor de mons que capta la realitat a través dels seus ulls i la transforma per mitjà del traç i la pinzellada.
Ningú nega que la seva tècnica, especialment a l’hora de dibuixar, sigui molt acurada, precisa i mesurada. Però observant de prop molts dels seus quadres es percep clarament no tant un intent de retratar la realitat tal i com és sinó més aviat la intenció de captar l’essència d’un instant, l’ intensitat d’una llum, la trajectòria d’un gest o d’un moviment, les sensacions que bateguen durant un segon determinat.
La cena, forma part d’aquells quadres mostrats a l’exposició molt diferents del que estem acostumats a veure, que crec que il·lustra perfectament les qualitats que acabo de mencionar. Si bé la mirada de l’espectador recau en el rostre de la nena, de trets perfectament definits, la resta de l’espai el constitueixen una sèrie de taques pictòriques superposades i fins i tot collage (el tros de carn situat al marge inferior esquerre, tot i que a la foto no es pugui apreciar) que per res tenen la intenció de definir les qualitats formals de l’element que representen. Volen formar part d’un record, d’una escena quotidiana en la ment de l’artista, el moment en que la família es reunia al voltant d’un sopar. Els objectes, i sobretot el rostre de la dona situada al cantó dret, tenen tots una presència difuminada, onírica, com si els estiguéssim veient a través d’un somni.
Ventana, també forma part d’aquests quadres atmosfèrics, on la textura, com a La cena, també juga un paper molt important. Tot i que la qualitat de la foto no ens permet apreciar la seva gran expressivitat, Antonio López configura a base de traços enèrgics i aplicacions de pintura plana un espai completament tridimensional, on la captació de la llum per mitjà del traç i el color és essencial. I fascinant.
De l’observació d’aquestes dues obres, les quals he escollit de tantes altres que exemplifiquen el seu estil inconfusible, és des d’on desprenc la meva conclusió que l’Artista creu en la realitat subjectiva i ens la trasllada a la tela perquè l’espectador pugui sentir-se part d’aquella escena, de les sensacions que la impregnen. L’artista aconsegueix que un espai tan aliè a nosaltres ens resulti familiar, que mirem dins els nostres records i trobem situacions que ens rememoren sentiments i imatges semblants.
Per acabar, torno a repetir que la intenció d’aquest petit article no és la d’imposar cap criteri crític ni interpretació concrets de l’obra d’Antonio López. És simplement la d’animar a qualsevol entusiasta de l’art a que doni un cop d’ull a aquesta magnífica exposició, si és que en té l’oportunitat. També és evident que en ella trobareu moltes més coses que les que aquí s’expliquen, i que per temps i espai he decidit limitar-me a aquelles característiques que més em van cridar l’atenció. Ara bé, el gaudiment dels sentits està assegurat.
