KAFCA (Coneixement contra el capitalisme financer)

Seminari PEI Obert a cura de Francesco Berardi

MACBA, dies 1,2 i 3 de Desembre. Més informació aquí.

Vic naranja, Vic cristal

Avui ús proposo crear un nou món, canviar d'identitat i començar en un lloc totalment difrent, Nova Vic. 

Aquí teniu l'oportunitat de arrencar de zero amb un nou personatge. A l'acvic, en Pere Ginard presenta Vic naranja, Vic cristal, una exposició que proposa crear adobtar un personatge i donar-li un nom, una edat i una procedència. L'exposició es presenta com un joc utòpic, per un nou món. 

ArtsSònica - Concert 1

Potser n'hi hauria prou en escriure 

excel·lent

[amb lletra petita (la més petita, diu aquí), discreta, delicada]

i deixar-ho aquí.

Per no pervertir el què ahir va ser, perquè qualsevol paraula de més podria tacar-ho.

Però no ho faré i us explicaré una mica de què va la cosa. 

Ahir a l'Arts Santa Mònica va començar l'ArtsSònica. Cicle de concerts sobre música, ciència i tecnologia. El concert que obria el cicle venia amb el nom de Concert 1: Combinatòria, aleatòria, cronomètrica... i el protagonista n'era Experimental Funktion: Erica Wise (violoncel), Jonathan Brown (viola), Nicolás Ortiz (violí) i Vera Martínez Mehner (violí). 

Tot i que ja venia encuriosida de casa, les meves ganes de sentir el què passaria van augmentar només d'entrar a la petita sala, i veure que a sota de les cadires de cada músic hi havia un cronòmetre. 

Hi va haver una introducció (un 10), ni breu ni llarga; suficient. Ideal per fer-me baixar del món de la gramàtica alemanya, que tan poc té a veure amb l'atzar, i situar-me com a espectadora d'un concert on s'interpretarien tres obres de John Cage i una de Morton Feldman. 

Durant el concert: jocs amb l'imprevisible i amb les matemàtiques. La sensació de que, encara que l'atzar envolta cada composició, tot està cuidat fins al més mínim detall; qualsevol moviment semblava poder trencar-se en un moment.

I els cronòmetres es van posar en marxa a l'última peça, Four, en aquest cas de Cage per a quartet de corda. Les partitures d'aquesta obra són característiques per la tècnica dels time brackets, que consisteix en detallar per a cada nota dos intervals de temps: un per l'inici i l'altre per l'acabament de la nota.

En els moments de silenci, en el que una dubtava de si era el final, o no, regnava un sentiment de suspens. Vaig tenir la impressió, que aquella obra mai podria ser acabada sense deixar en l'espectador la sensació d'una corda a punt de ser tallada. I ho vaig trobar sublim.

Tot i que hi havia càmeres gravant, no he trobat cap vídeo. Quan en trobi un, us l'adjunto aquí.

El lloc dels fets - Sala d'Art Jove

La Sala d'Art Jove exposa des del passat 29 de Setembre l'exposició col·lectiva El lloc dels fets. Amb aquest títol l'exposició agrupa a quatre artistes emergents que tenen en comú que el seu treball es desenvolupa en un espai en concret en un lloc dels fets.

Marta Burugorri convida a l'espectador a visitar el seu piset. Amb tocs d'humor absurd Burgorri presenta tres vídeos que tracten de donar un gir a la quotidianitat i fer-la inverosímil.

A partir de la peça 930 Centímetros, on l'artista fa un trasllat d'un pis a un altre, enumerant la mudança de forma alfabètica, obra un camí entre la poesia i l'absurditat. En aquest primer cas presenta la mudança des de un pis al pis de davant, situat a només 930 centímetres a la mateixa escala.

A partir d'aquest primer vídeo el seu treball evoluciona cap als dos següents. 8 playbacks en mi patio de cocinas presenta el possibles veïns d'un bloc de pisos, veïns amb un punt surrealista.

El segon vídeo presenta 13 situacions quotidianes, menjar un plat de macarrons, rentar-se les dents... i com els dóna la volta tal com diu el títol Al revés i a la inversa.

Els seus vídeos recorden força al vídeo Acciones en casa de Bastué i Vives (actualment es pot veure a la capella), per aquest interès per allò quotidià i l'absurd, una mescla que no només ells utilitzen sinó que és una temàtica habitual en molts artistes actuals. 

Sortim cap al jardí. Per Gerard Ortín el jardí és una frontera entre allò públic i allò privat, entre l'interior i l'exterior. El seu projecte vol ser com un documental sense aspiracions d'objectivitat i el seu jardí el barri de la Budellera. El projecte es presenta com a díptic amb dos vídeos, un de diürn i un de nocturn. El contrast entre els dos vídeos és interessant ja que m'entre el nocturn ens presenta una estètica de pel·lícula de terror, amb tocs que recorden al llargmetratge Rec, amb la part diürna on les ombres desapareixen i tot és molt més clar menys obscur. És interessant l'ús que fa l'artista del focus en la part nocturna que recorda els treballs sobre el bosc de Rodney Graham, on també s'endinsava en la foscor del bosc.

Els altres dos treballs ens plantegen històries d'aventures en llocs monumentals; la Plaça Catalunya i el Camp del Barça.

Antoni Hervàs crea un obra crítica cap a la marca comercial Barça. A partir de l'humor crea tota una història creant ponts entre un altre símbols d'una suposada catalanitat com són el club Blau Grana i Montserrat. Alhora també incorpora un tercer element com és la creença, per part del govern nazi, que Montserrat amagava el Sant Grial. Hervàs imagina què passaria si la copa de la Champions aconseguida l'any 1992 per l'equip Culer fos en realitat el Sant Grial. A partir d'aquí proposa una forta crítica cap al món del futbol i l'intent de convertir-lo en un puntual de la cultura. L'obra consta d'un vídeo i de tot un seguit de dibuixos i documentació variada que ajuden a entendre l'obra.

Seguint la línia de narració expositiva tenim el treball de Paco Chanivet. Basant-se en pel·lícules de sèrie B crea una història en un futur apocalíptic, que se situa a la Plaça Catalunya de Barcelona. L'obra igual que l'anterior també consta de certa documentació que ajuden a relacionar els diferents ponts que crea l'obra.

Quatre obres força eclèctiques i interessants que plantegen recursos interessants alhora de crear una història. La majoria d'elles s'interessen força per la narració i intenten distribuir els elements de manera que l'espectador sigui capaç de seguir la lectura de l'obra.

­­­­­­:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Marta Burugorri

930 Centímetros

8 playbacks en mi patio de cocinas.

Al revés i a la inversa

Paco Chanivet

Alternativa X

Antoni Hervàs

Més que un club

Gerard Ortín

Budellera

Greatest Hits

Des d’ara fins a finals de novembre la Capella acull un recopilatori dels artístistes més significatius del penorama català. Fins un total d’un centenar d’obres omplen les parets del recinta sota el nom La qüestió del paradigma. Genalogies de l’emergència en l’art contemporani a Catalunya.

El comissari Manuel Segade monta l’exposició com si es tractés d’un catàleg d’exposició. El treball de Segade ha sigut el de marcar una línia de treball que abarcar des de l’art conceptual, al video art o la performance.

L’exposició és interessant perquè recull alguns dels noms amb més projecció actuals, i es veu per on van els trets del panorama de l’última decada. També fa molt incís amb l’importància del video art, com a format de moda i com l’art català també està creant ponts cap altres cercles culturals com és el cas de la música. Un clar exemple d’això és Jeleton que va comptar amb el suport d’Astrud per fer la banda sonora d’una de les seves pel·lícules.

A nivell de videoart també cal esmentar Acciones en Casa de Bastué i Vives un video molt recomenable on ideen mil i una accions possibles a realitzar dins d’un habitatge.

Un altre fet significatiu és el tema de la públicació com a obra en si. En aquest sentit és interessant perquè democratitza l’art i el fa accessible al gran públic. El llibre de les màquines d’Ana Garcia-Pineda, un quadern divertit, fresc i innocent es contraposa amb l’obra de l’aclamat Miguel Noguera, més cínic, irònic i negre.

Per altre banda l’exposició tot hi estar ben tramada és un pel densa per l’espai on s’exposa. En aquest cas acaba amontegant-se tot a la sala d’exposició i és poc visual. L’exposició acaba essent una bona mostra de treballs, un greatest hits de l’art conceptual català.

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Ignasi Aballí, Efrén Álvarez, Serafín Álvarez, Martí Ansón, Bestué / Vives, Luis Bezeta, Rafael Bianchi, Luis Bisbe, Sergi Botella, Luz Broto, Mireia C. Saladrigues, Jordi Colomer, Fito Conesa, Carles Congost, Pauline Fondevila, Dora García, Ana Garcia-Pineda, Rubén Grilo, Núria Güell, Daniel Jacoby, Jeleton, Tamara Kuselman, Fran Meana, Jonathan Millán, Jordi Mitjà, Momu & No Es, Mariona Moncunill, Julia Montilla, Marc Navarro / Pol Esteve, Miguel Noguera, Antonio Ortega, Carlos Pazos, Javier Peñafiel, Gabriel Pericàs, Tere Recarens, Alex Reynolds, Xavier Ristol, Francesc Ruiz, Jorge Satorre, Quim Tarrida, Ignacio Uriarte, Eulàlia Valldosera i Oriol Vilanova.

Enric Montes i el Viage Vertical

Aquest cop no es tracta de la ressenya de cap exposició, però tant de bo.
Enric Montes va ser un descobriment fortuït d'una tarda qualsevol, un llibre de fotografia en mig d'una prestatgeria de La Central del MACBA (un racó del món altament recomanable per tota aquella persona àvida de llibres i publicacions sobre fotografia)

L'edició d'aquest petit recull de fotografies pren la forma simple d'un llibret de dimensions portàtils, portada discreta i pàgines totalment en negre. Però al traspassar els umbrals de la portada, el Viage Vertical pren forma i es converteix en tot un seguit d'imatges que emergeixen de la foscor per donar pas a la llum, a vegades violenta i a vegades poètica, que desprenen els seus escenaris.

Per sort, a la seva pàgina web podem gaudir de gran part de les seves obres en bona qualitat, i us recomanaria molt que invertíssiu 5 minuts de les vostres vides a donar-li una ullada. En especial al Viaje Vertical (apartat de photos)

CA2M - Estación Experimental. Investigaciones y Fenómenos Artísticos

On: Centro de Arte Dos de Mayo, Móstoles

Quan: del 14 de Maig al 9 d'Octubre

Entrada gratuïta.

Com John Cage va dir: "L'art és una espècie d'estació experimental", i partint d'aquesta premissa, el CA2M ens presenta tota una sèrie d'obres que experimenten amb el so, la llum, la forma, l'energia, l'atzar... Obres que més que al taller, podrien estar fetes al laboratori.

L'exposició compren dos pisos del centre i hi participen varis artistes. Encara que tots em van semblar interessants, no em dedicaré a descriure cada un d'ells sinó que només comentaré els que em van cridar més l'atenció.

Entre ells, O Grivo, és un projecte format per Nelson Soares i Marcos Moreira Marcos, procedent de Belo Horizonte (Brasil) i iniciat el 1990, que presenta màquines sonores fetes a partir de materials senzills i de rebuig, i tocadiscs. Quan l'espectador entra a la sala pot dir-se que es troba enmig d'un delicat concert on regna l'absència de musics i els instruments són totalment autònoms. 

També experimentant amb el so i l'autonomia dels instruments, trobem l'obra de Julio Adán, de Madrid, nascut el 1977. Utilitza instruments comuns, com poden ser una bateria, un baix, un teclat... i els modifica tot incorporant-los uns mecanismes que converteixen els instruments en autònoms.

 O Grivo

Utilitzant la fotografia, Caleb Charland de Portland, Estats Units, nascut el 1980, registra els seus experiments amb la matèria (foc, imants, aigua, gas, llum...). Es veu que un dels seus referents són els llibres d'experiments científics per nens.

De manera potser més perillosa que Caleb Charland, Ben Woodeson de Londres, nascut el 1965, posa a prova les mesures de seguretat dels objectes tot posant-los sota situacions poc recomanables de provar a casa inclús sota la supervisió d'un adult. El seu projecte es titula Health and Safety Violation i en podeu veure les diferents proves en el seu web.

Per acabar, mencionar 3 obres de vídeo. En primer lloc la de Carlos Bunga, d'Oporto, Portugal, 1976, titulada Lamp i que mostra la destrucció i "reconstrucció" d'una bombeta, tot elaborant una metàfora sobre la inestabilitat de l'impossible. 

Carlos Bunga, Lamp

En segon lloc, potser l'obra més divertida de tota l'exposició (encara que no sé què en deuen pensar els amics dels animals), de Lyn Hagan, procedent de Gateshead, Gran Bretanya, 1977, titulada Cat in Zero Gravity, i realment el títol no podria descriure millor l'obra: 24' 42'' de visionat de l'experiència d'un gat experimentant la no gravetat.


I ja per últim, el film de 10' 34'', The Tenant, de Rivane Neuenschwander i Gao Guimarâes, de Belo Horizonte, Brasil, 1967 i 1965. El títol fa referència a la pel·lícula titulada amb el mateix nom, de Roman Polanski, i el vídeo és un homenatge a aquest director. Una bombolla és la protagonista, que amb el seu vol fràgil porta a terme una exploració de l'experiència emocional dels espais per on es mou.







Val a dir també, que el CA2M és un centre d'entrada gratuïta, que potser perquè no es troba al centre de Madrid sinó a Móstoles, i potser perquè qui ho hauria de promocionar no ho promociona com faria falta, és un lloc relativament poc visitat. Els divendres fan sessions de cinema i el personal que hi treballa és format per persones encantadores de veritat, que pateixen alguna discapacitat. Des d'aquí animo a tothom que visiti aquest lloc, perquè val la pena.

Properament hi haurà exposat Gregor Schneider.

Retrospectiva d'Antonio López II

I ja està, ja paro, juro que és l'última entrada sobre Antonio López que publico en la meva vida (o no) Però és que he trobat el tríptic de l'exposició i he pensat que seria interessant escanejar-lo, ja que surten algunes d'aquelles obres que no estan gaire vistes però que no per això són menys bones (La nevera, per exemple)

Comentari a la Retrospectiva d'Antonio López.

Fa cosa d’uns mesos publicava en aquest mateix blog la que possiblement ja sigui considerada la retrospectiva de l’any. Al Museu Thyssen-Bornesmiza de Madrid podem gaudir, fins al 28 de setembre, de tot un recull de pintures, esbossos, dibuixos i fins i tot escultures de l’artista espanyol viu més cotitzat en l’actualitat: Antonio López.

El que segueix a continuació pretén ser una valoració més o menys breu i totalment subjectiva d’aquesta interessant exposició, un cop visitada i analitzada des d’un punt de vista personal.

Si alguna cosa em va quedar clara després de recórrer la totalitat de la seva obra allà mostrada és que Antonio López no és un pintor hiperrealista. Més aviat el definiria com un creador d’atmosferes. Un pintor de mons que capta la realitat a través dels seus ulls i la transforma per mitjà del traç i la pinzellada.

Ningú nega que la seva tècnica, especialment a l’hora de dibuixar, sigui molt acurada, precisa i mesurada. Però observant de prop molts dels seus quadres es percep clarament no tant un intent de retratar la realitat tal i com és sinó més aviat la intenció de captar l’essència d’un instant, l’ intensitat d’una llum, la trajectòria d’un gest o d’un moviment, les sensacions que bateguen durant un segon determinat.

La cena, forma part d’aquells quadres mostrats a l’exposició molt diferents del que estem acostumats a veure, que crec que il·lustra perfectament les qualitats que acabo de mencionar. Si bé la mirada de l’espectador recau en el rostre de la nena, de trets perfectament definits, la resta de l’espai el constitueixen una sèrie de taques pictòriques superposades i fins i tot collage (el tros de carn situat al marge inferior esquerre, tot i que a la foto no es pugui apreciar) que per res tenen la intenció de definir les qualitats formals de l’element que representen. Volen formar part d’un record, d’una escena quotidiana en la ment de l’artista, el moment en que la família es reunia al voltant d’un sopar. Els objectes, i sobretot el rostre de la dona situada al cantó dret, tenen tots una presència difuminada, onírica, com si els estiguéssim veient a través d’un somni.

Ventana, també forma part d’aquests quadres atmosfèrics, on la textura, com a La cena, també juga un paper molt important. Tot i que la qualitat de la foto no ens permet apreciar la seva gran expressivitat, Antonio López configura a base de traços enèrgics i aplicacions de pintura plana un espai completament tridimensional, on la captació de la llum per mitjà del traç i el color és essencial. I fascinant.

De l’observació d’aquestes dues obres, les quals he escollit de tantes altres que exemplifiquen el seu estil inconfusible, és des d’on desprenc la meva conclusió que l’Artista creu en la realitat subjectiva i ens la trasllada a la tela perquè l’espectador pugui sentir-se part d’aquella escena, de les sensacions que la impregnen. L’artista aconsegueix que un espai tan aliè a nosaltres ens resulti familiar, que mirem dins els nostres records i trobem situacions que ens rememoren sentiments i imatges semblants.

Per acabar, torno a repetir que la intenció d’aquest petit article no és la d’imposar cap criteri crític ni interpretació concrets de l’obra d’Antonio López. És simplement la d’animar a qualsevol entusiasta de l’art a que doni un cop d’ull a aquesta magnífica exposició, si és que en té l’oportunitat. També és evident que en ella trobareu moltes més coses que les que aquí s’expliquen, i que per temps i espai he decidit limitar-me a aquelles característiques que més em van cridar l’atenció. Ara bé, el gaudiment dels sentits està assegurat.

Curiositats de la vida.

De fet puc afirmar que és la millor portada que els hi conec als Red Hot Chili Peppers. Fins ara les portades d'aquest grup la veritat no acompanyaven a la qualitat dels discos. Tot hi així aquesta portada la trobo diferent.

Bé i perquè la poso, doncs perquè la feta ni més ni menys que Mr Damian Hirst, bé o el seu estudi. Simplement és una curiositat que m'ha fet gràcia. Aquesta portada podem dir que segueix una línia de relació amb l'art. De fet els RHCP ja havien tingut alguna relació amb altres artístes com és el cas del videoclip de Can't Stop que estava inspirat amb les One Minute Sculptures de Erwin Wurm.

Antonio López

El museu Thyssen-Bornemisza de Madrid li dedica una retrospectiva a Antonio López des del 28 de juny fins al 25 de septembre. Més informació aquí.

Podran dir el que vulguin de l'hiperrealisme, però jo sóc súper fan d'aquest home. De veritat.
Fem una recol.lecta i marxem a Madrid per uns dies?

Ramat musical

Durant la setmana passada es va celebrar al Centre Civic del Convent de Sant Agustí el Festival d'artistes vinculats a la creació sonora.

Dissabte al vespre, cap a les 9, vaig estar-hi i vaig poder assistir i participar al Ramat Musical, dirigit per Martí Ruids.

El Ramat Musical és una molt bona idea que es vincul·la amb aquella queixa d'alguns pixapins pel soroll de les esquelles dels ramats a Camprodon, crec que va ser. (corregiu si m'equivoco) Doncs bé, si alguns barceloníns/es es van queixar en el seu moment pel soroll de les esquelles, aquest dissabte es van trobar amb les esquelles sonant pel seu territori. 

Martí Ruids ens va convidar a agafar una de les esquelles que portava i sortir a pasturar pels voltants del Centre Cívic. Cada esquella estava afinada i sonava en un to diferent de les altres, així , en sonar totes juntes, feien una orquestra (Orquestra Ramadera Estocàstica). Els moviments no estaven preparats, cadascú improvitzava amb l'esquetlla i l'atzar en va ser el director.

Vam provar la ressonància en carrers estrets, sota sostres baixos, i fins i tot en un hort.

Us recomano que seguiu el projecte aquí.

També podeu mirar aquest video, si voleu entendre bé com va anar la cosa.

Theo Jansen

Avui, en una d'aquelles converses de bar de la uni, m'han parlat d'aquest spot publicitari i de l'artista que apareix en ell: Theo Jansen. Últimament es dedica a l' escultura cinètica i, evidentment, a ell va dedicat aquest post. Faig copia i pega perquè pogueu entendre millor de què va la seva obra:

"Jansen construye grandes figuras imitando esqueletos de animales que son capaces de caminar usando la fuerza del viento de las playas holandesas. Sus trabajos son una fusión de arte e ingeniería. [...] se dedica a crear vida artificial mediante el uso de algoritmos genéticos. Estos programas poseen evolución dentro de su código. Los algoritmos genéticos se pueden modificar para solucionar variedad de problemas incluyendo diseños de circuitos, y en el caso de las creaciones de Theo Jansen, sistemas muy complejos."

A mi m'ha fascinat. Us recomano molt que visiteu la pàgina web Strandbeest, que de fet és el nom que reben aquestes "criatures", i que està totalment dedicat al recull d'informació sobre el projecte i sobre l'artista.

stuffinablank

stuffinablank és un projecte de Pedro Torres que funciona com una galeria virtual que, a diferència d'altres intents de galeria virtual, aquesta funciona molt bé. Amb això vull dir que està actualitzada com cal, el disseny és senzill i clar i hi ha un bon criteri en la selecció de les obres que s'hi exposen. Així de fàcil.

El funcionament és el següent: cada x temps es fa una crida de projectes relacionats amb un tema en concret i posant una data límit per enviar-los. Després de la selecció, els projectes s'exposen a la pàgina web d'stuffinablank durant un temps.

Ara mateix es pot veure l'exposició the weight of the words en la que podreu veure obres de Sujin Lee, Rubén Grilo, Serafín Álvarez, Igor Toshevski i Tobby Huddlestone, entre molts altres. Us poso aquests perquè són els que m'han semblat més interessants però no dubteu en donar-hi un click, ho teniu aquí.

Voces con futura

Voces con futura és una web de cartellisme referent a les acampades. Hi ha de tot com a tot arreu però n'hi ha algun de força interessant.

One Hour Circles

Daniel Eatock va proposar a 24 estudiants que dibuixessin un cercle durant una hora. El boli no podia aixecar-se del paper en tota l'hora.

 

A la seva pàgina hi podeu veure moltes altres obres. 

Españistán: de la burbuja inmobiliaria a la crisis

Españistán és un curt d'animació en clau d'humor que explica de forma senzilla però efectiva l'origen de la crisi econòmica a Espanya (òptim per qui, com una servidora, vagi una mica perdut en temes econòmics). Realitzat pel dibuixant Aleix Saló.

Spanish revolution.

Aquí podreu veure un vídeo del que s'està donant aquests dies a plaça Catalunya com a conseqüència del moviment 15-M (que ja comença a ser més congut com Spanish revolution). Realment l'entusiasme es contagia.

Adjunto també aquesta pàgina http://www.spanishrevolution.es/sprev/ que recull molta informació d'última hora sobre el moviment a nivell estatal (i sembla ser que es comença a expandir per la resta d'Europa)

La gran aventura

Avui he anat a veure una exposició a Can Felipa, comissariada per en David Armengol (el comissari de moda) i amb la participació de 14 artístes sorgits de la factoria Hangar.

La exposició està creada a copiant el format dels llibres infantils de Tria la teva aventura, - aquells llibres on segons les decisions que fas et porten a unes pàgines del llibre o a unes altres -

de fet el catàleg de l'exposició està dissenyat com un d'aquests llibres i és el que serveix i uneix l'exposició i li dona un sentit global, malgrat la temàtica i el típus d'obres siguin molt diferents i eterogènis. En aquest sentit és un encert per part d'en David Armengol, a part que l'espai - Can Felipa - té cert atractiu arquitectònic.

Pel que fa l'exposició ja és un altre tema. La veritat és que el nivell de les obres presentades jo l'he trobat força pobre. La major part d'elles no tenien la capacitat de crear una narració o de construir un discurs prou interessant. Ni tan sols a nivell estètic eren capaç d'aportar res nou o original.

Bona part del llibret de l'exposició ronda al voltant de com l'espectador s'enfronta a l'obra d'art. Doncs bé jo penso que els temes presentats continuen essent en molts casos anecdòtics o es queden en un simple acudit amb un títol enginyós i original però que no aporta res. Per no ser tan negatiu suposu que el procés creatiu és llarg i que aquests artistes emergents segurament són els seus primers treballs com professionals.

Entre tots aquests artístes però també hi havia en David Bastué que ja ha aconseguit obrir-se pas dins el món de l'art - en part gràcies al tandem que forma amb en Marc Vives -.

No sé com ho veieu no m'ha motivat gaire. Són poques les obres que salvo potser un parell, màxim tres i l'exposició se salva per l'entremat que crea el comissari de moda. Potser és que no he sapigut triar les decisions acertades per aconseguir triomfar en la gran aventura.

Mark Leckey

Si tingués diners aniria a Londres, a fer una visita al sempre interessant Design Museum i a la Serpentine Gallery on ara exposa Mark Leckey; un artista multidisciplinar (sempre queda bé aquesta paraula) que es mou entre l'escultura, la performance, el vídeo i el so.

Es diu de l'artista que analitza el desig humà i la transformació junt amb la idea que totes les coses que ens rodegen tenen vida pròpia.

Leckey és qui va fer la pel·lícula (de culte, segons alguns) Fiorucci Made Me Hardcore el 1999.

El 2008 es va emportar el Turner Prize amb l'obra Industrial Light and Magic. 
No he trobat cap pàgina web pròpia de Leckey, només un myspace una mica x*. De totes maneres si el voleu conèixer una mica millor, podeu llegir aquesta entrevista que li van fer des de Rhizome.






*x: la primera idea abstracta que s'us acudeixi a partir de...Ja!

Ortega attacks again!

Demà (o sigui quan llegiu el correu Avui dia 12 de Maig del 2011) el meu profe Antonio Ortega inaugura una obra entre performance i obra de teatre que es diu No m'agrada ser com sóc i la fa a la galeria Toni Tàpies (no confondre amb la funciació Antoni Tàpies) que és a Concell de Cent nº282 a les 19:30 crec comença el Show. Important hi ha Mortitz gràtis com a tota bona exposició (i no bona tmb).

També va estar presentant una obra que es deia Ten Tips a l'espai Brossa i m'han dit que estava realment bé. En l'obra es veu que deia quines eren les deu claus per ser un bon artista. Ús deixo un video promocional de l'obra.

ALONE

Ei ús passo aquest video que es diu Alone i és d'un artista que es diu Gerard Freixes. El video consisteix en aconseguir un fragment de la peli el Llanero Solitario i es dedica a borrar amb photoshop tots els personatges que intervenen a la sèria fent que el llanero solitario sigui encara més solitario i convertint la figura de l'heroi en absurd.

També ús passo el blog on he trobat el video

Nopremeuelbotóvermell

¡Copiad, malditos!

¡Copiad, malditos!

El link us dirigirà a un documental molt interessant que la TVE2 va transmetre fa poc.

Està realitzat amb llicència Creative Commons i tracta el tema de la propietat intel.lectual en la era digital. Fins a quin punt és il.legal copiar una idea?

EMERGENCIA

Ei tenieu alguan idea que feien això a Barcelona?

Jo no xo avui he descobert que si que fan un showroom anomenat EMERGENCIA i que pot estar força bé!

Apa a destrozar-lo todo!!!

Doropaedia

El CCCB i Producciones Doradas comparteixen aquest projecte, Doropaedia, que la descriuen com "la enciclopedia dorada".

Van treient diferents publicacions en forma de CD sobre un tema en concret, per exemple, el número 10 es diu Silencio i té diferents continguts en diferents formats (vídeos, textos...) sobre el concepte de Silenci.

En la meva opinió és molt interessant, sobretot perquè cada número el fan entre diferents persones "convidades" a participar, aportant en el format que sigui la seva idea sobre tal concepte, així s'acaba construint una definició (que jo crec) molt més real de la paraula.

Mireu-vos-ho perquè està molt bé, i el número 11, que és l'últim que han tret, es pot descarregar des de la seva web.

Rebecca Dautremer.

M'han regalat un llibre d'il.lustracions molt maco d'aquesta artista, i us deixo el link a la seva pàgina web oficial perquè pogueu gaudir de meravelles com aquesta :)

Rebecca Dautremer

Primavera Sound 2010

El documental sobre el Primavera Sound 2010 es va estrenar fa unes dues setmanes i el podeu veure aquí.

Us recomano que engegueu totes les pantalles a la vegada i que aneu fent ; el Primavera és això.

Andy Goldsworthy

Trailer de Rivers and Tides, sobre l'obra de l'artista Andy Goldsworthy. Tota una joia pel gaudiment dels sentits.
El documental el podeu veure (o reveure) sencer i subtitulat aquí.

Tony Orrico

Les performances de Tony Orrico poden durar fins a 4 hores i el què en queda són uns dibuixos de grans dimensions. En la fitxa tècnica de cada dibuix hi posa l'estona que ha durat la performance.

Arraconant cap a casa!

Ei avui ús linku un blog de l'Olga Capdevila, que potser l'haureu vista per la plana perquè crec que és de Malla. Qüestió linku aquest blog pq avui he anat a les presentacions dels projectes finals d'il·lustració de la Massana i justament presentava ella. Com que la tenia vista per Plana i el seu projecte final era realment bo doncs faig propaganda d'ella entre molts altres blogs d'estudiants del mòdul d'ilustració. Pel què he vist la portada del grup la Iaia és seva.

Entre els amics que té al seu blog, tmb ús recomano que feu un cop d'ull als treballs de la Carla Besora i de l'Ona Trabal. La resta també estan molt bé però no presentaven avui i per tan no sé què tal estan. Tot hi així pinten bé.

Apa Bon profit!

El link

First Orbit

Avui fa 50 anys que l'home va viatjar a l'espai per primera vegada ( tal i com el Google molt bé informa), i coïncidint amb aquest aniversari, s'estrena la peli First Orbit sobre aquest primer viatge del senyor Yuri Gagarin, que podeu mirar aquí.

A la web oficial expliquen com es va fer i també es pot descarregar.

En homenatge a aquella aventura, a molts llocs del món es celebra avui la YURI'S NIGHT. Aquí, a Barcelona, la Facultat de Física també té planejat un esdeveniment en el que es projectarà la pel·lícula. Serà de 16:00 a 19:00 a l'Aula Magna d'aquesta facultat.

M.KONTOPOULOS

M.Kontopoulos té grans projectes, com la màquina amplificadora de moviments, la màquina de conversa, les màquines que gairebé cauen i delicadeses com aquesta:

Nous descobriments.

http://www.myeongbeomkim.com/

Erwin Wurm

I decided to coment only in english until 14th of May just for improve it. Ok. Afterthat today I want to talk about Erwin Wurm a famous sculptor whose work have the intention to create new realities.

He is known for being the inspiration of the videoclip Can't Stop (Red Hot Chili Peppers), where we can see the band doing one of the performances of Wurm wich is the One Minute Sculpture.

If you want to know more about Wurm I link here a interesting video which I think is a good recopilation of some of his works.

Ai Weiwei

El govern Xinès ha detingut a Ai Weiwei un artista xinès molt crític amb el règim. Ho comento aquí per dues raons; la primera pq sempre està bé conèixer certs artístes, i la segona per criticar la posició contre el dret d'expressió que sovint se salta el govern de la xina. Aquí us poso un enllàs sobre la noticia. ARA

The Many Returns i Mecal

The Many Returns és una exposició de Pedro Torres, Juan Diego Tobalina i Serafín Álvarez a The Private Space fins el 29 d'abril.

Ho trobareu a:

C. Mare de Déu de Gràcia 26, bajos (Gràcia)

Barcelona, Spain

Mecal és el nom del festival internacional de curtmetratges de Barcelona, i que es celebra del 8 al 17 d'abril. La programació és curiosa (per dir quelcom i fent un guinyo especial a en Blai) i es projectaran videoclips en diferents locals. Tota la informació la trobareu aquí. O en aquell tros de paper que porto arrugat a la butxaca des de fa setmanes.



(Als que us vaig dir tota emocionada que feien un festival per fans del videoclip, heu de saber que la meva ment s'ho va inventar, que no és veritat, i que no trobo el lloc on ho vaig llegir. Potser en una dimensió onírica.
És igual, no vull pensar-hi més.
Per tota la resta de coses us podeu fiar de mi, però no de la meva memòria. Perdoneu les molesties.)

NOVA the film

Us deixo aquest documental de 75 minuts. Preneu-vos-ho amb la calma, però mireu-lo, que diuen coses molt interessants.

Guim Tió

Podeu inspirar-vos aquí.

Une Femme est une femme

Avui la Raquel de la meva classe ha públicat una obra al diari Ara. Si ús el compreu podreu veure la petita obra a l'apartat de cultura sota un artícle dels Manels. L'obra és titula una "Una dona és una dona".

Festivals de vídeo

Avui a classe de vídeo ens han parlat d'un parell de festivals públics que crec que us poden semblar interessants.

Un és el Festival do Minuto (festival del minut). En la seva pàgina web, que està en portuguès però s'entén força bé, s'expliquen totes les bases. Es tracta d'un portal on pots penjar els teus vídeos sense restriccions de tema o tècnica, l'únic requisit és que no pot durar més d'un minut. El més curiós és que és un festival continu, no hi ha data d'entrega límit, és a dir, vas penjant els vídeos quan vols i aquests passen a ocupar posicions a un rànquing segons els vots i de tant en tant van sortint un número de premiats que es van renovant (o alguna cosa semblant he entès fent una lectura ràpida).

També us deixo el link al festival de Punto y Raya, on les regles per paricipar-hi sí que estan molt més limitades, a més que es tracta de fer vídeos abstractes constituïts només a partir del punt i la línia. Però bé, també és interessant donar-li una ullada i les inscripcions encara estan obertes.

Així que...algú s'anima? ;)

LEO BASSI IMPUTAT PER INJURIAR ELS CATÒLICS

Bé he vist la noticia al diari Ara hi he de dir que em sembla fatal. Resulta que l'han d'enunciat portals d'ultra dreta com Libertad Digital y Hazte Oir (perdona? quina ironia dir-se Libertad Digital). Trobo molt ford que es dediquin anar a encontre gent com Leo Bassi i encanvi legitimin la prostitució i l'abús a menors i en canvi condemnin l'abord (fa just unes setmanes va sortir a la llum el cas del pare Manel) o les crítiques d'un Dadà com Bassi.

Radiohead's newspaper

Com ho llegiu. En motiu de promoció del seu nou disc The King of limbs, Radiohead ha tret a la llum un diari anomenat The Universal Sigh del qual se'n han repartit unes quantes còpies totalment gratis a diverses ciutats. Segons aquesta notícia, avui s'en han repartit per Madrid i Barcelona.
Una manera força original de fer publicitat, no trobeu?

Us deixo un link on us podreu descarregar el diari en format pdf. Conté il.lustracions, poemes i relats dels membres del grup. Molt curiós de veure.

Vivre sa vie

Fragment de la pel.lícula Vivre sa Vie, de Jean-Luc Godard. Escolteu els diàlegs perquè mereixen molt, molt la pena (aquest cop no va en sentit irònic, tranquils)

És interessant, potser ja la coneixeu, però.

http://www.lamonodigital.net/reports.php?issue=29

REGISTRO DE BONDAD

Crec que ja ús havia comentat el típus de performance que realitzava el meu profe Antonio Ortega. He trobat el video del vòmit anomenat Registro de Bondad, dura uns disset minuts (no me l'he mirat senser, sinó que l'he anat saltant pq és una mica lent - camara fixa i gravant tota l'acció sense cap típus d'edició ni res).

A la mateixa pàgina podreu veure altres videos d'altres projectes seus com per exemple el de Populismo y Popularidad on es dedica a buscar fons per fer una reproducció de la Yola Barrocal de Cera. Al video es pot veure un entrevista a la Yola feta pel propi Ortega.

Nu c és un personatge molt curiós que provoca moltes crítiques realment. Més de la mitat de la classe n'estic segur que no el poden veure. Però bé.

Blue Liz as Cleopatra

Després d'aquesta setmana i d'una classe com la d'avui, era inevitable no posar alguna cosa en relació a la mort de la Elisabeth Taylor. 

Andy Warhol va fer diferents retrats de l'actriu, però en la meva opinió, els millors són els de la Liz Cleopatra. 

Andy is in the air we breathe; Liz was in the air he breathed. 

Jerry Saltz 

ART FACTS

Art facts és una web d'art que té un apartat força interessant. Es tracte del top list d'artistes vius o que han mort al llarg del segle XX i/o XXI. El rànking es fa a partir de varems com el nombre d'exposicions, si tenen museu... (tmpoc he esbrinat ben bé quins són aquests varems) tot hi així sembla força fiable.

La trobo interessant a part de lu del rànking que pot ser simplement curiositat també per descobrir nous artístes i tal ja que la majoria estan linkats a imatges i videos (tot i que crec que t'has de registrar per veure'ls).

El top d'artistes els dos primers són Warhol i Picasso (que es veu que es van tornant) i el tercer és Bruce Nauman que és l'artista viu amb més producció.

Nu c és coriós de conèixer.

Pawel Kuczynski

Més, aquí.

La Wikipedal!

Aquest pàgina no ve a cuento però la poso aquí perquè sé que us agradarà ;).

La wikipedal, per poder fer increhibles cocktails de todos gustos i colores. Ale!

Entrevista a SpY

Youkioske

No sé si ho coneixeu però aquesta web és com un youtube de revistes, llibres i còmics. No la coneixia i la veritat és que m'ha sorprès. Ara ja no haureu d'amagar-vos a les peluqueries i a les sales d'espera del dentista per poder llegir l'HOLA amb el YouKioske, podreu assabantar-vos de les novetes del cor sense haver-vos d'amagar les revistes sota el matalàs!

HR Giger

Ja que demà veurem la pel.lícula d'Alien aprofito per presentar-vos al, diguem-li peculiar, artista que va ser l'encarregat de la direcció artística (i per la qual va guanyar un Oscar) i de dissenyar a l'alien en qüestió: HR Giger

La seva obra, la qual podeu veure en part aquí, s'ha convertit en tot un referent en quant a imaginari futurista i cibernètic, especialment en l'àmbit cinematogràfic.

Edward Sharpe and The Magnetic Zeros

A vegades m'emociono amb grups i els seus vídeos...

Edward Sharpe and The Magnetic Zeros són uns americans que adoro inmensament i que encara, per no sé quin motiu, no s'han dignat a fer un concert per casa nostra (almenys, que jo sàpiga).
El seu últim àlbum "Up from Below" (2009) amb temes tan perfectes com "Home" o "40 Day Dream", va anar acompanyat d'un vídeo dividit en dues parts i d'una qualitat narrativa excel·lent.
Part I


Part II


I la part III, que va sortir fa menys d'un mes.



Si voleu, ara us podeu treure el barret.

Waking Life

Un amic me l'acaba de recomanar i la veritat és que fa bona pinta. Tracta sobre la difusa línia que separa els somnis de la realitat.

Per quan un altra sessió de cine?

Barcelona Blues

Em va agradar molt Toquio Blues, però crec que aturgar-li a Haruki Murakami un premi de 80.000€ en temps de crisis i a sobre amb fortes retellades a la cultura del païs potser no és el moment més idoni de fer-ho. Et felicito Mascarell!!!

Si voleu més informació a l'ARA

Lego inspired by movies.

Wendy, darling...

Lego inspired by movies :)

No hace falta decir nada más.
Per quan les crisi existencials/artístiques invadeixin la nostra ànima, aquí estarà ell, el cartell.

Art compromès

El premi TED ha anat pel projecte "INSIDE OUT" de JR.

Crec que és un premi més que merescut. Tot el projecte l'explica en aquest vídeo.

VIDEOCRÀCIA

Videocràcia és un documental sobre les relacions entre la televisió italiana i el govern de Berlusconi. El documental realment sembla un reality show en el sentit que tots els personatge que hi apareixen malgrat semblar impossible són reals, monstres sorgits per les ancies de fama de una part de la societat italiana. Des de les dones que ensenyen els pits per televisió i que el seu somni és casar-se amb un futbolista, el cas de un noi que vol convertir-se en un hibrid entre Riki Martin i Jean-Claude van Damme, un paparazzi que s'ha fet ultrafamós a causa de dedicar-se a vendre fotos molt compromeses als propis implicats o un dels màxims productors de la televisió italiana que porta els himnes típics del faixisme de Moussolini com a politonos.

El documental va ser sensurat a Itàlia pel propi Cavaglieri. Cosa que d'alguna manera ha fet que s'arrodonís el treball fet per l'equip Suec del documental.

El video el van fer emetre ahir per TV3 tot hi així he vist que està penjat al web. Si teniu temps mireu-lo ja que a part de ser interessant és entretingut.

Ja ho sabeu voteu FORZA ITALIA!!!

Marion Bolognesi

Els dimecres que no tens res a fer donen per molt, com és anar saltant d'un link a l'altre i trobar il.lustradores com Marion Bolognesi. Una mica en la línia de Conrad Roset. Estética pura.

en resposta al Kinetic Typography

ja sé que no és el mateix, però m'hi ha fet pensar.

Fight Club Kinetic Typography

M'he aficionat als vídeos que utilitzen la tècnica del Kinetic Typography (lletres en moviment, bàsicament) Trobo que és una eina molt interessant per l'àmbit del disseny gràfic i la publicitat.

Aquest està fet a partir d'una escena de la pel.lícula El Club de la lucha (Fight Club) Molt bo!

PAPER TOYS

Ei és molt addictiu. Si no teniu res millor a fer proveu-ho. Cubotoy

Lost Things

Què bonic és el Stop Motion.


Written & Directed by - Angela Kohler and Ithyle Griffiths

Marc Garcia Martinez

Ei Després de tantes desgràcies en aquest blog poso això!!! Ja no hi pensava sort que en Lluc ho ha recordat.

Dijous 17 de Març a les 20,00 h.

Inauguració:

Una turista, un jugador, algú que passeja i un ser errant:

In the mood for education

Obert al públic fins al 30 de març

Saladestar, amb la col·laboració de Escola Massana, IES Costa i Llobera i els artistes Andrés Bartos, Abel del Castillo, Antonio Gagliano, Ivan Gómez, Laura Gómez, Joan Martí Ortega, Gabriel Pericàs i Vanesa Varela.

In the mood for education transforma la sala d’exposicions en un plató, un escenari pel debat sobre les exposicions possibles que es podrien realitzar a partir de l’experiència del projecte educatiu Una turista, un jugador, algú que passeja i un ser errant en el que Saladestar ha convidat a estudiants dels centres educatius esmentats i artistes d’Art Jove 2010 a treballar a l’entorn del procés de construcció de les identitats, centrat en els rols “artista” i “estudiant”.

Estudiants participants de l’IES Costa i Llobera: Júlia Arandes, Georgina Campanillas, Gerard Cassola, Oriol Castro, Patrícia Céspedes, Elisa Diéguez, Mar Fontich, Xavier Francès, Joan Fullola, Blas Marcos, Pol Mas de Xaxàs, Aleix Montanyés, Inés Puig, Kevin Rigol i Naomí Rios.

Estudiants de l’Escola Massana: Àngel Duran, Rodrigo Espinosa, Sara García, Dorleta Goya, Juanjo López, Blai Marginedas, Iolanda Marrasé, Marisa Morón, Daniel Picazo, Massimiliano Scaglione, Karla Vargas, Raquel Vila i Katharina Winkler.

Sala d’Art Jove, C/ Calàbria 147. Barcelona.

Aftermath

Dan Chung ha fet aquest vídeo tan extremadament trist (però real) per mostrar el món el què queda de la ciuat de Shintona.

Aftermath - The Japanese Tsunami from Dan Chung on Vimeo.

Veure per Creure

Alexandre Cabanel va ser un pintor francès del gènere Pompier i que va arribar a tenir un gran renom a la França del XIX. Amb "El naixement de Venus" va guanyar el primer premi al Saló de París de 1863, en el qual també es va presentar l'Olympia de Manet (En aquest cas al Salon des Refusés) i que no van exposar fins dos anys més tard per tractar-se de una pintura "extramadament eròtica".

Ironies de la vida, a les escoles s'estudia a Manet i a Cabanel (que va arribar a ser professor de l'École des Beaux-Arts) ni tant sols se'l nombra. D'això n'he extret la lliçó de: Millor que no triomfem i morim sense renom, així serem famosos en el futur.