Ens traslladem!

Ens hem traslladat (i compromés) amb el canvi d'any!

A partir d'ara, ens trobareu a http://www.morirdefrio.com/

KAFCA (Coneixement contra el capitalisme financer)

Seminari PEI Obert a cura de Francesco Berardi

MACBA, dies 1,2 i 3 de Desembre. Més informació aquí.

Vic naranja, Vic cristal

Avui ús proposo crear un nou món, canviar d'identitat i començar en un lloc totalment difrent, Nova Vic. 

Aquí teniu l'oportunitat de arrencar de zero amb un nou personatge. A l'acvic, en Pere Ginard presenta Vic naranja, Vic cristal, una exposició que proposa crear adobtar un personatge i donar-li un nom, una edat i una procedència. L'exposició es presenta com un joc utòpic, per un nou món. 

ArtsSònica - Concert 1

Potser n'hi hauria prou en escriure 

excel·lent

[amb lletra petita (la més petita, diu aquí), discreta, delicada]

i deixar-ho aquí.

Per no pervertir el què ahir va ser, perquè qualsevol paraula de més podria tacar-ho.

Però no ho faré i us explicaré una mica de què va la cosa. 

Ahir a l'Arts Santa Mònica va començar l'ArtsSònica. Cicle de concerts sobre música, ciència i tecnologia. El concert que obria el cicle venia amb el nom de Concert 1: Combinatòria, aleatòria, cronomètrica... i el protagonista n'era Experimental Funktion: Erica Wise (violoncel), Jonathan Brown (viola), Nicolás Ortiz (violí) i Vera Martínez Mehner (violí). 

Tot i que ja venia encuriosida de casa, les meves ganes de sentir el què passaria van augmentar només d'entrar a la petita sala, i veure que a sota de les cadires de cada músic hi havia un cronòmetre. 

Hi va haver una introducció (un 10), ni breu ni llarga; suficient. Ideal per fer-me baixar del món de la gramàtica alemanya, que tan poc té a veure amb l'atzar, i situar-me com a espectadora d'un concert on s'interpretarien tres obres de John Cage i una de Morton Feldman. 

Durant el concert: jocs amb l'imprevisible i amb les matemàtiques. La sensació de que, encara que l'atzar envolta cada composició, tot està cuidat fins al més mínim detall; qualsevol moviment semblava poder trencar-se en un moment.

I els cronòmetres es van posar en marxa a l'última peça, Four, en aquest cas de Cage per a quartet de corda. Les partitures d'aquesta obra són característiques per la tècnica dels time brackets, que consisteix en detallar per a cada nota dos intervals de temps: un per l'inici i l'altre per l'acabament de la nota.

En els moments de silenci, en el que una dubtava de si era el final, o no, regnava un sentiment de suspens. Vaig tenir la impressió, que aquella obra mai podria ser acabada sense deixar en l'espectador la sensació d'una corda a punt de ser tallada. I ho vaig trobar sublim.

Tot i que hi havia càmeres gravant, no he trobat cap vídeo. Quan en trobi un, us l'adjunto aquí.

El lloc dels fets - Sala d'Art Jove

La Sala d'Art Jove exposa des del passat 29 de Setembre l'exposició col·lectiva El lloc dels fets. Amb aquest títol l'exposició agrupa a quatre artistes emergents que tenen en comú que el seu treball es desenvolupa en un espai en concret en un lloc dels fets.

Marta Burugorri convida a l'espectador a visitar el seu piset. Amb tocs d'humor absurd Burgorri presenta tres vídeos que tracten de donar un gir a la quotidianitat i fer-la inverosímil.

A partir de la peça 930 Centímetros, on l'artista fa un trasllat d'un pis a un altre, enumerant la mudança de forma alfabètica, obra un camí entre la poesia i l'absurditat. En aquest primer cas presenta la mudança des de un pis al pis de davant, situat a només 930 centímetres a la mateixa escala.

A partir d'aquest primer vídeo el seu treball evoluciona cap als dos següents. 8 playbacks en mi patio de cocinas presenta el possibles veïns d'un bloc de pisos, veïns amb un punt surrealista.

El segon vídeo presenta 13 situacions quotidianes, menjar un plat de macarrons, rentar-se les dents... i com els dóna la volta tal com diu el títol Al revés i a la inversa.

Els seus vídeos recorden força al vídeo Acciones en casa de Bastué i Vives (actualment es pot veure a la capella), per aquest interès per allò quotidià i l'absurd, una mescla que no només ells utilitzen sinó que és una temàtica habitual en molts artistes actuals. 

Sortim cap al jardí. Per Gerard Ortín el jardí és una frontera entre allò públic i allò privat, entre l'interior i l'exterior. El seu projecte vol ser com un documental sense aspiracions d'objectivitat i el seu jardí el barri de la Budellera. El projecte es presenta com a díptic amb dos vídeos, un de diürn i un de nocturn. El contrast entre els dos vídeos és interessant ja que m'entre el nocturn ens presenta una estètica de pel·lícula de terror, amb tocs que recorden al llargmetratge Rec, amb la part diürna on les ombres desapareixen i tot és molt més clar menys obscur. És interessant l'ús que fa l'artista del focus en la part nocturna que recorda els treballs sobre el bosc de Rodney Graham, on també s'endinsava en la foscor del bosc.

Els altres dos treballs ens plantegen històries d'aventures en llocs monumentals; la Plaça Catalunya i el Camp del Barça.

Antoni Hervàs crea un obra crítica cap a la marca comercial Barça. A partir de l'humor crea tota una història creant ponts entre un altre símbols d'una suposada catalanitat com són el club Blau Grana i Montserrat. Alhora també incorpora un tercer element com és la creença, per part del govern nazi, que Montserrat amagava el Sant Grial. Hervàs imagina què passaria si la copa de la Champions aconseguida l'any 1992 per l'equip Culer fos en realitat el Sant Grial. A partir d'aquí proposa una forta crítica cap al món del futbol i l'intent de convertir-lo en un puntual de la cultura. L'obra consta d'un vídeo i de tot un seguit de dibuixos i documentació variada que ajuden a entendre l'obra.

Seguint la línia de narració expositiva tenim el treball de Paco Chanivet. Basant-se en pel·lícules de sèrie B crea una història en un futur apocalíptic, que se situa a la Plaça Catalunya de Barcelona. L'obra igual que l'anterior també consta de certa documentació que ajuden a relacionar els diferents ponts que crea l'obra.

Quatre obres força eclèctiques i interessants que plantegen recursos interessants alhora de crear una història. La majoria d'elles s'interessen força per la narració i intenten distribuir els elements de manera que l'espectador sigui capaç de seguir la lectura de l'obra.

­­­­­­:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Marta Burugorri

930 Centímetros

8 playbacks en mi patio de cocinas.

Al revés i a la inversa

Paco Chanivet

Alternativa X

Antoni Hervàs

Més que un club

Gerard Ortín

Budellera

Greatest Hits

Des d’ara fins a finals de novembre la Capella acull un recopilatori dels artístistes més significatius del penorama català. Fins un total d’un centenar d’obres omplen les parets del recinta sota el nom La qüestió del paradigma. Genalogies de l’emergència en l’art contemporani a Catalunya.

El comissari Manuel Segade monta l’exposició com si es tractés d’un catàleg d’exposició. El treball de Segade ha sigut el de marcar una línia de treball que abarcar des de l’art conceptual, al video art o la performance.

L’exposició és interessant perquè recull alguns dels noms amb més projecció actuals, i es veu per on van els trets del panorama de l’última decada. També fa molt incís amb l’importància del video art, com a format de moda i com l’art català també està creant ponts cap altres cercles culturals com és el cas de la música. Un clar exemple d’això és Jeleton que va comptar amb el suport d’Astrud per fer la banda sonora d’una de les seves pel·lícules.

A nivell de videoart també cal esmentar Acciones en Casa de Bastué i Vives un video molt recomenable on ideen mil i una accions possibles a realitzar dins d’un habitatge.

Un altre fet significatiu és el tema de la públicació com a obra en si. En aquest sentit és interessant perquè democratitza l’art i el fa accessible al gran públic. El llibre de les màquines d’Ana Garcia-Pineda, un quadern divertit, fresc i innocent es contraposa amb l’obra de l’aclamat Miguel Noguera, més cínic, irònic i negre.

Per altre banda l’exposició tot hi estar ben tramada és un pel densa per l’espai on s’exposa. En aquest cas acaba amontegant-se tot a la sala d’exposició i és poc visual. L’exposició acaba essent una bona mostra de treballs, un greatest hits de l’art conceptual català.

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Ignasi Aballí, Efrén Álvarez, Serafín Álvarez, Martí Ansón, Bestué / Vives, Luis Bezeta, Rafael Bianchi, Luis Bisbe, Sergi Botella, Luz Broto, Mireia C. Saladrigues, Jordi Colomer, Fito Conesa, Carles Congost, Pauline Fondevila, Dora García, Ana Garcia-Pineda, Rubén Grilo, Núria Güell, Daniel Jacoby, Jeleton, Tamara Kuselman, Fran Meana, Jonathan Millán, Jordi Mitjà, Momu & No Es, Mariona Moncunill, Julia Montilla, Marc Navarro / Pol Esteve, Miguel Noguera, Antonio Ortega, Carlos Pazos, Javier Peñafiel, Gabriel Pericàs, Tere Recarens, Alex Reynolds, Xavier Ristol, Francesc Ruiz, Jorge Satorre, Quim Tarrida, Ignacio Uriarte, Eulàlia Valldosera i Oriol Vilanova.

Enric Montes i el Viage Vertical

Aquest cop no es tracta de la ressenya de cap exposició, però tant de bo.
Enric Montes va ser un descobriment fortuït d'una tarda qualsevol, un llibre de fotografia en mig d'una prestatgeria de La Central del MACBA (un racó del món altament recomanable per tota aquella persona àvida de llibres i publicacions sobre fotografia)

L'edició d'aquest petit recull de fotografies pren la forma simple d'un llibret de dimensions portàtils, portada discreta i pàgines totalment en negre. Però al traspassar els umbrals de la portada, el Viage Vertical pren forma i es converteix en tot un seguit d'imatges que emergeixen de la foscor per donar pas a la llum, a vegades violenta i a vegades poètica, que desprenen els seus escenaris.

Per sort, a la seva pàgina web podem gaudir de gran part de les seves obres en bona qualitat, i us recomanaria molt que invertíssiu 5 minuts de les vostres vides a donar-li una ullada. En especial al Viaje Vertical (apartat de photos)